Self-analysis

 

Crec que una de les bases essencials per autodefinir-se consisteix a prendre com a punt de partida el lloc d’origen.. Nascut al “Baix Camp” (Riudoms), em considero un compositor del Mare Nostrum amb esperit cartesià.

Joan GuinjoanPer a mi la composició és un repte fascinant perquè equival a enfrontar-me a mi mateix. El fet de trobar-se davant d’un paper en blanc i alliberat de qualsevol de les convencions de la vida, estableix el moment de la veritat, és a dir, si ets capaç d’aportar alguna cosa.

 

... ignorant el futur crec en el present i solament aspiro a que les meves obres siguin un viu testimoni del moment en el qual foren escrites...

Em considero per damunt de tot un músic immers en la complexa problemàtica que comporta la creativitat i per tant, exposar per escrit els moments d’eufòria, de frustració, d’il•lusió, de dubte, és a dir totes les contradiccions que comporta qualsevol procés creatiu, que no és en absolut comparable amb la part auditiva, és l’única realitat d’una obra musical. Així, allò que em ve primer a la meva ment quan composo és un intent d’establir un diàleg amb mi mateix, amb l’esperança que després arribi als altres i es produeixi allò que tota obra d’art te dret a aspirar, em refereixo a la consecució d’una comunicació idònia entre el compositor, l’intèrpret i l’oient.

Mai he pretès buscar el transcendent; per a mi les idees que generen la composició poden néixer de les múltiples subtileses que envolten la nostra pròpia vida quotidiana. Per altra part s’ha dit amb freqüència que la simbiosi d’estètiques és habitual a la meva música. Jo assumeixo el compromís estètic que suposa l’ús de diferents llenguatges en una mateixa partitura, així com el de materials aliens quan aquests m’estimulen per crear quelcom propi. Aquesta actitud d’incorporar mentalment tot allò que em pugui ser útil, s’aparta de l’eclecticisme quan hi ha un estil propi que l’unifica. En aquest sentit crec que tots els gèneres musicals poden ser útils si ens trobem davant la presència d’un autèntic creador; les tres danses genials de la “Història del soldat” de Stravinsky, derivades de la denominada música lleugera així ho testifiquen.

Tal com ho vaig esmentar en el meu discurs d’ingrés a la “Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi” afirmo una vegada més que, ignorant el futur crec en el present i solament aspiro a que les meves obres siguin un viu testimoni del moment en el qual foren escrites. Pensar en el posterior judici de la història pot ser temptador, però tal preocupació és també susceptible de provocar una distorsió en la llibertat creativa. Aquesta llibertat que no ha d’estar condicionada per res ni per ningú, ha consolidat en mi l’idea de què la recerca constant és vital, perquè en matèria d’art ni tant sols un mateix es pot plagiar. Seguint aquest criteri, a cada nova producció ens trobem davant un desert on tot ha de ser novament inventat, la qual cosa implica avançar sempre endavant amb tot el risc que això suposa.

Finalment, quan m’han preguntat d’on vinc i cap on vaig, la resposta ha estat: vaig a retrobar-me, buscant cada vegada més les meves arrels d’autòcton recalcitrant, amb la humilitat d’origen lligada indissolublement a la realitat de cada moment.